Les revolucions liberals

• La Restauració europea (1815-30)
  
  • La oposició al sistema de la Restauració: el liberalisme i el nacionalisme
  • Exercicis
• El triomf del liberalisme i del nacionalisme (1830-1870)
  • Exercicis
• Examen
  
  
• Tècniques d'estudi: La redacció d’un tema històric

La Restauració europea (1815-1830)

                                                                                                                                                   castellano

• Estudieu la informació del llibre sobre l'Imperi Napoleònic i la Restauració.

•Podeu consultar aquest material com a resum d'aquesta època.

• Estudieu els apunts següents:

                  Fins al 1812, l’hegemonia francesa en Europa havia permès la difusió de las idees revolucionàries en els Estats familiars i vassalls i encara que l’ocupació va provocar el sorgiment del nacionalisme antinapoleònic es va produir una certa ruptura amb les estructures feudals a pesar de la resistència nobiliària que va dificultar la seva real implantació. Però el desmantellament del sistema imperial després de Leipzig (1813)  i  de Waterloo (1815) permetrà una reacció conservadora que es va generalitzar a tota Europa. La Restauració europea (1815-30) és la reacció de la classe dominant en contra de les idees revolucionàries (fins i tot a Gran Bretanya i a França, únics països que es mantindran liberals). És una època de defensa dels principis tradicionals a tots els nivells restablint les estructures de l’Antic Règim com si la revolució no hagués passat mai,  que no pot evitar, tanmateix, el desenvolupament de l’oposició a l’Antic Règim i la difusió (encara que clandestinament) de les ideologies revolucionàries (liberalisme, nacionalisme, democràcia).
                     La Restauració no va ser solament interna, també es pot parlar d’una Restauració Internacional en virtut d’organismes internacionals creats per a la defensa dels interessos dels privilegiats. El Congrés de Viena  (organitzat , entre altres, per Àustria, Prússia, Rússia, França i Gran Bretanya) ratifica el principi de les fronteres patrimonials (retorn a les fronteres d’abans de 1792), en front d eles fronteres naturals reivindicades pels nacionalistes; el principi de legitimitat (de les monarquies absolutes de dret diví) en front de la sobirania nacional; el principi de l’equilibri europeu (és a dir, de la política internacional dirigida per les grans potències a través de congressos). I estableix el principi d’intervenció internacional en cas de què en algun país esclatés un moviment revolucionari a través d'un cos militar, La Sant Aliança. La subsegüent reorganització territorial d’Europa va beneficiar principalment a Rússia i a Gran Bretanya.     

    La oposició al sistema de la Restauració   

La oposició al sistema de la Restauració degut a  la dura repressió s’oculta en societat secretes (lògies mesòniques, societats de carbonaris) de caràcter internacionalista. Aquestes societats van difondre les ideologies revolucionàries:

• El liberalisme moderat de l’alta burgesia, heretat dels girondins, antiabsolutista, defensor del liberalisme econòmic (llibertat d’empresa), de les llibertats individuals, de la igualtat  jurídica (masculina), de l’Estat Constitucional Liberal (monàrquic, de sufragi restringit) basant-se en la Constitució francesa de 1791.
• El liberalisme radical de la petita i mitjana burgesia democràtica -els republicans-, heretat dels jacobins, també antiabsolutista i defensor de l’Estat liberal burgès (republicà) però partidari d’un intervencionisme estatal molt més gran destinat a una distribució més justa de la propietat i la riquesa, limitant la llibertat empresarial, partidari de les llibertats individuals però també socials (d’impremta, de reunió,  d’associació, d’ensenyament) i de la igualtat civil i política (sufragi universal masculí). El seu ideal és la Constitució francesa de 1793.
• El nacionalisme és un moviment polític que defensa l’autogovern, basat en la sobirania nacional, és a dir, la  sobirania de la nació (o sigui, del conjunt dels ciutadans que són els que posseeixen el poder polític i, per tant, tenen dret a auto governar-se) que identifiquen amb l’Estat (Estats-nacionals). És una  ideologia que la burgesia adopta per oposar-se a la sobirania del rei absolut, als drets dinàstics, a les fronteres patrimonials i als Estats supranacionals. És el concepte de ciutadà  contra el de súbdit, és el crit de ¡viva la nació!  en  comptes de ¡viva el rei!.

                     El sorgiment i la formació del nacionalisme va ser un fenomen complex. Basant-se en el sentiment d’amor a la terra on has nascut, sorgirà el concepte de nació com una comunitat que té interessos comuns pel fet de viure en un territori determinat i compartir una història, una cultura i una llengua,  que són els trets d’identificació nacional en que s’assenta el sentiment nacional, de unió entre tots els nacionals (la religió és també un signe d’identificació nacional en molts casos). Aquest sentiment nacionalista neix als segles XVIII-XIX quan es crea la consciència nacional, la percepció de pertànyer a una nació, la qual cosa determina les vides dels seus habitants. És la creença en que el fet  de formar part de la mateixa nació, ens fa tenir interessos comuns i contraris als del rei absolut (en el segle XVIII-XIX) i contraris o diferents als de les altres nacions. El nacionalista defensa la idea de què els membres d’una comunitat nacional són diferents als de les altres nacions i, per tant, tenen interessos diferents. En la societat jerarquitzada estamental era impossible que sorgís una identificació comú entre els serfs i els senyors, un sentiment d’unió nacional  que enfortiria l’individu al sentir-se part de la nació, al pensar que hi ha una força que uneix a tots, que identifica a tots, que fa que tots comparteixin sentiments, tarannà, pensaments i interessos econòmics, socials i polítics comuns. En la societat estamental hi havia massa distància, massa diferències: de riquesa, però també de drets i deures. Però la burgesia revolucionària del segle XVIII-XIX  que  dirigirà el sentiment nacional i el moviment nacionalista, o serà el seu portaveu, fa oblidar diferències de riquesa i ressalta el que comparteixen: els drets (la llibertat)  i els deures en comú (la igualtat), llibertat i igualtat que solament podrien aconseguir amb la unió sagrada de tots els nacionals contra l’absolutisme,  oblidant diferències de classe. A més, la burgesia liberal aconsegueix identificar els seus interessos amb els de la nació (i ho continua fent avui en dia, pensen els antinacionalistes) i oposant els interessos de la nació als de l’Estat absolut  obtindrà  un Estat nacional capitalista  que defensi els seus interessos.

      Però les diferències territorials i de força són molt grans i això donarà lloc a diferents possibilitats nacionalistes:

• Per una banda, d’aliances,  ja que després de l’experiència revolucionària a França, l’antiga classe dominant  -noblesa- i la nova –alta burgesia- accepten certes concessions mútues i s’integraran, lentament,  en una sola classe dominant que els permetrà establir un Estat Liberal amb relativa facilitat en no haver l'oposició nobiliària, eliminar l’Església com a força econòmica i política apropiant-se dels seus béns i, sobre tot, enfortides per l’aliança, allunyar, momentàniament, el fantasma jacobí. Aquesta aliança suposava per a la noblesa la renúncia als privilegis a canvi de mantenir el poder econòmic (o augmentar-lo), compartir el poder social i accedir al poder polític directament (dret de vot). En el cas de la burgesia, es tracta de compartir el poder econòmic, social i polític, quan mai l'havien tingut, a canvi d’assegurar-se la tranquil·litat davant possibles nous revolucionaris,  ara que ella, un cop ha triomfat la revolució, serà una classe conservadora i defensora de l’ordre establert.
  
  
• En el cas que la burgesia revolucionaria es trobi separada en territoris dispersos, el moviment liberal-nacionalista que dirigirà tindrà un caràcter unificador (Unificació italiana). Si la burgesia revolucionaria es troba sotmesa a un Estat fort controlat per una classe (sigui o no burgesa) amb competència amb els seus interessos, la burgesia optarà per dirigir un moviment liberal-nacionalista independentista (Guerra d’independència grega).  Tanmateix, no totes les guerres d’independència són revolucions burgeses, només ho són les que a més de lluitar contra un invasor pretenen establir un Estat Liberal.
  
  
• Si un Estat Liberal amb diferències regionals socioeconòmiques no representa a tota la classe dominant, en els territoris on un sector de la burgesia no ve totalment defensats els seus interessos per l’Estat constituït acostuma a produir-se un conflicte nacionalista. La burgesia minoritària  opta per dues opcions: o accepta l’absorció i s’integra en la nació constituïda renunciant a part dels seus interessos i als seus signes identificadors en adoptar els majoritaris que des de llavors seran seus també, o crea un moviment nacionalista propi, contrari i necessàriament diferenciador, més o menys secessionista, que aspiri a controlar el territori d’aquesta minoria nacional mitjançant l’autogovern.
  
  
• Per la força i l'arrelament del sentiment nacional entre la societat, el nacionalisme serà una ideologia defensada per la burgesia moderada per aconseguir els seus objectius polítics,  però també per la burgesia radical, i d’aquesta manera, conforme avanci el temps, liberalisme i nacionalisme, moderat i radical, s’aniran barrejant i aniran evolucionant  fins a produir-se diferències substancials entre els diversos moviments nacionalistes (liberal, imperialista, feixista, demòcrata). De la mateixa forma, sorgiran també ideologies antinacionalistes (com el marxisme o l’anarquisme) que oposaran l’internacionalisme proletari al nacionalisme burgès: és la classe social i no la nació la que determina  l’individu i, per tant, no és possible que obrers i empresaris tinguin els mateixos interessos encara que visquin o hagin nascut en un mateix territori, a l'igual que els assalariats tenen interessos comuns siguin del país que siguin.

Manifestacions d’oposició al sistema de la Restauració són les explosions liberals dels anys 20 -la revolució de 1820- al sud d’Europa. En alguns d’aquests territoris (Espanya, Portugal, estats italians) la reacció absolutista els va  fer fracassar evidenciant la debilitat del liberals, però el moviment liberal-nacionalista contra l’Imperi Turc triomfa a Grècia (independència, 1827) i  a Sèrvia  (autonomia) degut en part a la rivalitat entre Àustria i Rússia (països de la Sant Aliança) la qual cosa era perillosa pels interessos absolutistes. Així mateix, la independència definitiva de les colònies espanyoles (i portugueses)  a Amèrica (iniciada durant el govern de José I)  va suposar un greu fracàs dels principis de la Restauració legitimista (a més, els independentistes van ser recolzats per Gran Bretanya). Llavors també s’inicia l'intervencionisme USA en la zona (amb la doctrina Monroe de “Amèrica pels americans”), contràri a la Santa Aliança).

Exercicis

•  Comenteu el text següent:

              Tras la derrota de Napoleón Francia había sido reducida de nuevo a sus fronteras de 1792, pero retenía lo esencial de las conquistas de la Revolución, que se había logrado precisamente en 1792: la abolición del sistema feudal, la redistribución de la tierra después de la venta de las propiedades eclesiásticas y de los emigrados, el liberalismo económico, la secularización de los registros civiles y la reorganización de la enseñanza y la administración. Todos estos cambios se habían consolidado durante el Consulado y el Imperio, y ya no era posible para ningún régimen establecerse en Francia sin aceptar todas las instituciones económicas, sociales, administrativas, religiosas y culturales construidas sobre los principios de 1789.
                                  J.Godechot. La Historia interna de Francia durante las guerras (1793-1814)

• Observeu el mapa i relacioneu-lo amb la Restauració europea:     

                  Europa en 1815 después del Congreso de Viena
Fuente: http://iris.cnice.mec.es/kairos/mediateca/cartoteca/pagsmapas/congreso_viena.html

• (Examen de Selectivitat)  Llegiu el text següent i responeu les qüestions:

         Nosaltres,  descendentes dels savis i dels nobles pobles de l’Hèlade, nosaltres que som els contemporanis de les il.lustrades i civil.litzades nacions d’Europa, nosatres que contemplem els avantatges de què gaudeixen, protegides per l’impermeable escut de llei, no trobem que sigui  ja possible sense covardia i automenyspreu sofrir el jou cruel del poder otomà que ens ha tingut sotmesos per més  de quatre segles; un poder que no escolta les raons i no coneix altra llei que la seva pròpia voluntat, que ho ordena i ho disposa  tot despòticament d’accord amb el seu caprici.
           Després d’aquesta perllongada esclavitut, hem decidit recòrrer a les armes per vengar-nos i venjar la nostra pàtria contra la terrible tirania, l’essència  de la qual és iniqua un despotisme sense paral.lel amb cap altra que s’hi  pugui comparar.
           La guerra contra els turcs, en la qual ens trobem embarcats, no és la d’una facció ni el resultat d’una sedició.  No està destinada a l’obtenció d’avantatgets per a una part aïllada del poble grec; és  una guerra nacional, una guerra sagrada, una guerra l’objete de la qual és reconquerir els drets de Ia llibertat individual, de la propietat i de l’honor “

             Proclamació de la independència de Grècia formulada per l’Assemblea Nacional grega. Epidaure, 1825

1. Situeu el document en el seu context històric
2. Per quins motius els gregs  es van rebel.lar contra el domini turc, segons el text?
   
3. Quins habitants de l'Imperi turc són grecs?. La religió era un signe d'identificació nacional?
4. Amb quins arguments l'Assemblea Nacional grega justifica la guerra contra els turcs?
   
5. a) Explica què significa la idea "La guerra contra els turs ....no està destinada a obtenir  avantatges per a una part del poble grec".
   b) Per què creus que es va escriure això?.
6. Creus que és un text revolucionari?. Raona la resposta.
7. Comenta quins objectius polítics tenien els autors del text  (analitza el tipus d'Estat defensat).
8. És una revolució burgesa?. Raona la resposta indicant les idees del text en què et bases.
9. Estem davant una revolució liberal? Raona la resposta indicant les idees del text en què et bases.
10. Per què es parla d'una guerra d'independència?
11. Quins sentíments creieu que van conduir els pobles europeus a  donar suport al moviment d’independència grec? Penseu en Lord Byron, Delacroix, etc
    

Font: Generalitat de Catalunya. Coordinació del COU i de les PAAU. Hª del Món contemporani. Sèrie 5. Opció C.
En la prova de selectivitat solamente s'havien de respondre les qüestions 1,2,4 i 11 i, a més, la qüestió següent: Entre 1820 i 1848 es van produir a molts punts d'Europa moviments i lluites per assolir la independència nacional. Van triomfar tots aquests moviments emancipadors?. Enumereu-ne alguns, tant dels existosos com dels fracassats.

El triomf del liberalisme i del nacionalisme (1830-1870)

                                                                                                                                                      castellano

• Estudieu la informació del llibre sobre l'evolució econòmica europea i les revolucions de 1830 i 1848.

• Estudieu la informació del llibre sobre la Unificació d'Alemanya i Itàlia.

• Estudieu l'evolució dels EEUU i el Japó.

• Estudieu els apunts següents:

                   Entre 1830-1870 tindrà lloc el triomf del liberalisme a gran part d’Europa mentre la resta (Europa oriental, especialment Rússia) continua en transició entre el feudalisme i el capitalisme. A l’Europa liberal és un període en què s’avança en la industrialització i es desenvolupa el capitalisme liberal, en què l’alta burgesia entronca definitivament amb la noblesa i es crea una classe dominant d’homes de negocis, els capitalistes, i és  també quan es desenvolupa el proletariat. En l’ordre polític és el triomf de  l’Estat Constitucional Liberal, mentre progressen les idees democràtiques. En definitiva, la caiguda de l’Antic Règim, la fi de la transició entre el feudalisme i el capitalisme, l’entrada en l'era industrial capitalista.

                En la fase de capitalisme liberal, prossegueix la industrialització amb tres pols de desenvolupament –Gran Bretanya, França i Alemanya-  a Europa,  i altres dos -USA i Japó-  a la resta del món. Els altres Estats estan iniciant la industrialització i la resta de territoris agraris  aviat passaran a estar sota la influència o el domini directe de les potencies imperialistes. Europa comença a dominar el món. El ferrocarril i el vaixell a vapor permeten la creació de mercats nacionals i amplien extraordinàriament els mercats mundials (entre 1850-70 s’imposa el lliurecanvisme), mentre la indústria siderúrgica és la capdavantera en el procés. El desenvolupament de les tècniques financeres (bancs, descomptes, xecs, lletres de canvi, moneda fiduciària) i l’augment del stock monetari (1848, mines de California, 1851 mines d’Austràlia) el faciliten. L’empresa petita continua sent la més representativa, però continuen els avenços en la mecanització de la producció a la recerca de la màxima rendibilitat a través de la reducció dels preus de cost, que permeten preus més competitius, més vendes, més beneficis i la realització de les inversions que la nova tecnologia està exigint contínuament. Tanmateix, encara que les polítiques econòmiques dels Estats liberals, de liberalisme econòmic, confien en les lleis econòmiques naturals (llei de l’oferta i la demanda), aviat es comprova que l’equilibri no es realitza de manera immediata i, ara que ja no hi ha crisi de subsistències, s’inicien les crisis de sobreproducció que, igualment, generen la misèria a una gran part de la població degut a l’encadenament d’excés de producció, caiguda de preus, acumulació de stocks, tancament de fàbriques, augment de l’atur i descens dels salaris (en una època en què no hi ha cap tipus de cobertura social). Aquestes crisis són cícliques perquè el sistema capitalista es desenvolupa segons  cicles econòmics (de curta o de llarga durada –cada 50 anys, segons va estudiar  Kondratieff) on després d'una etapa de prosperitat (amb demanda creixent, gran ocupació de la mà d’bra ofertada, augment de les inversions, augment de preus, salaris i beneficis)  s’inicia una de recessió (baixada de preus, de producció, de salaris i de beneficis) on s’eliminen les empreses poc competitives i s’enforteixen les que han estat capaces de superar aquest període depressiu mentre, paral·lelament,  noves innovacions recuperen poc a poc la demanda que possibilitarà el nou creixement econòmic. El període 1815-1848 va correspondre a una fase en  baixa i 1848-1896 a  la fase en alça.

              Simultàniament al desenvolupament econòmic, té lloc l'expansió demogràfica europea amb taxes de mortalitat en descens (gràcies als progressos en la medecina i l'augment i abaratiment de la producció d'aliments) mentre es mantenen altes taxes de natalitat. La revolució agrícola i el ferrocarril permeten que un part de la pagesia emigri  amb el consegüent desenvolupament de les ciutats industrials que comencen a tenir l'aspecte actual (amb la jerarquització urbanística entre barris burgesos i barris obrers, centre comercial i financer i estació de ferrocarril).  La llibertat d'emigració (molt limitada a l'Antic Règim i restringida a finals del XIX), l'excés de població en èpoques de crisi, la ruïna de la indústria artesana, i el vaixell es combinen per facilitar l'emigració transcontinental de milions de europeus (a Amèrica, Àfrica, Austràlia, Sibèria) dels països ja industrialitzats i dels que estan en procés d'industrialització.

               En la naixent societat classista, el proletariat augmenta i es concentra en torn les fàbriques i en els barris obrers, però continuen les dures condicions laborals i de vida, el que fa que la presa de consciència de classe s'afermi i el moviment obrer continuï creixent. El ludisme aviat perdrà força mentre apareix el sindicalisme. La lluita pel reconeixement dels sindicats per aconseguir millores laborals (salarials, d’horaris, contractes col·lectius, protecció contra els acomiadaments) ocupa la major part d’aquest període fins que als anys 70 comencen a legalitzar-se. La minoria obrera polititzada es vincula als partits radicals de la petita burgesia, els republicans hereus dels jacobins (a excepció del cartisme a Anglaterra), fins que comencin a independitzar-se de l'alianza amb el republicanisme a partir de mitjans de segle i inicien la creació de partits polítics propis.

                Des d’un punt de vista polític, la lluita contra l’absolutisme continua i la opció d’un compromís entre l’alta burgesia i la noblesa (amb la col·laboració o direcció de l'exèrcit en molt casos) facilita el triomf dels moviments liberals i nacionalistes i la instauració d’Estats liberals a tota Europa (i, de fet, a tota la civilització Occidental).
               A Gran Bretanya, la consolidació liberal es fa pacíficament, aliena al procés revolucionari, al compàs de l’expansió de l’economia industrial  de la primera potència mundial, que permet millores en les condicions del proletariat mentre les reformes electorals possibiliten l’accés al vot de la petita burgesia (1832) i de la mà d’obra qualificada (1867), però a la resta d'Europa el liberalisme s'imposa a cops de revolució:
           En la revolució de 1830 s’acaba amb l’absolutisme a Europa Occidental (1833, a Espanya). L'onada revolucionària seria molt més forta al 1848 (en part degut a la crisi econòmica d'aquells anys). La revolució de 1848 es dóna a un gran nombre de països: en els Estats liberals  (França) la insatisfacció socio-política produeix la revolució democràtica pendent de la petita burgesia i el proletariat en busca de reformes socials (millora de les condicions de vida) i polítiques (sufragi universal masculÍ); en els Estats absoluts (alguns italians, de la Confederació germànica i en l’Imperi austríac) es produeix  la revolució liberal pendent, aliades burgesia, masses urbanes i la pagesia. Però el radicalisme de la petita burgesia i dels obrers espanta l’alta burgesia que pren el poder a França  en la persona de Luis Napoleó (fins a acabar en una dictadura) mentre en la resta de països l’exèrcit actua contra les forces democràtiques que radicalizaven el moviment liberal. Finalment, triomfa el liberalisme moderat en l’Europa central (Prússia, Piamont), i, com s’ha dit, fracassen les forces democràtiques. Al 1848 també van fracassar els moviments nacionalistes d’unificació (a la Confederació Alemanya,  a Itàlia)  i independentistes (a Polònia), en part per la resistència de la Santa Aliança (absolutisme austríac i rus), la  manca de recolzament d’una gran potència i la desunió dels diversos nacionalismes (liberal/democràtic).
           Però l’experiència del 1848 farà canviar la correlació de forces:  la intervenció de les masses obreres no solament reforçarà el conservadurisme de l’alta burgesia, també provocarà el reformisme de la petita burgesia que abandonarà d’ara endavant la via revolucionària per aconseguir els seus objectius. Sectors d’obrers, per la seva banda, comencen a acceptar els postulats marxistes que els portaran a abandonar l’aliança amb els partits republicans fins crear els seus propis partits polítics. També hi haurà altres perspectives pel moviment nacionalista:  a partir de 1851, la situació internacional canvia degut a  la guerra de Crimea, que desfà l’aliança absolutista (per la rivalitat Àustria –Rússia en els Balcans), mentre Luis  Napoleó III de França, necessitat d’un prestigi internacional,  està disposat a donar suport al moviment nacionalista alemany i italià contra l’imperi austríac. Tanmateix, la unificació d’Alemanya, dirigida per Bismark representant dels terratinents prussians i de la burgesia industrial renana, ja sense oposició radical,  serà lenta per la rivalitat entre Prússia i Àustria, que finalment serà exclosa del II Reich. El mateix succeeix en el cas de la unificació dels estats italians, dirigida per Cavour (oposició  austríaca, debilitat de la burgesia unificadora, desunió entre nacionalistes liberals -Mazzini- i demòcrates -Garibaldi-), que no s’aconseguirà fins al 1871, després d’un procés en el que les forces democràtiques seran controlades o anul·lades, i de la derrota francesa contra Prússia (guerra franco-prusiana de 1870-71), la nova potència europea.

          Al 1870 el liberalisme i el nacionalisme han triomfat a tota Europa (només resta Rússia com estat absolutista), una Europa plena d’Estats Liberals amb l’oposició de la  petita burgesia que aspira a canvis reformistes dins la legalitat constitucional. Semblava que la situació estava controlada, i  que, finalment, la burgesia podia respirar tranquil.la i dedicar-se a gaudir de la seva posició, doncs la revolució ja havia acabat definitivament. I si, l’època de les revolucions burgeses havia acabat, i, de fet, a l’Europa liberal ja no triomfaria cap més revolució, però això ningú no ho sabia llavors ja que els revolucionaris no havien desaparegut. Els desequilibris econòmics, socials i polítics continuaven, les desigualtats existents eren encara massa grans i el fantasma de la revolució novament sorgiria en Europa. En una Europa on la situació de les forces socials a partir de 1870  era molt diferent que un segle enrere: ara els antics revolucionaris –l’alta burgesia- son els conservadors, la petita burgesia ha abandonat el  camí revolucionari i serà reformista, i els obrers, els nous revolucionaris. Liberalisme i nacionalisme són ara ideologies conservadores, representades per recents partits polítics defensors de l'ordre burgès establert (integrats exclusivament, per ara, per professionals de la política i els seus quadres), i enfrontats a les noves ideologies revolucionàries: el marxisme i l'anarquisme.

Exercicis

• Escolliu la idea correcta respecte a l'època de les revolucions burgeses:

• Redacteu un text amb la informació que us proporciona el quadre següent:

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions:

   En esta época aparece el sentimiento comunitario nacional extendido hasta los límites culturales y lingüísticos sin distinción de status social. Así se desarrolla la idea de la patria, a la que todos se sienten unidos y que dará lugar al sentimiento nacional. Cuando los habitantes de un territorio adquieren la conciencia de pertenecer a una comunidad diferenciada surge la conciencia nacional. De la combinación de ambos surgirá la nación y el nacionalismo. Con la revolución de 1830 se inicia el auge de los movimientos nacionalistas que apelan a la lengua, la cultura o la raza y, sobre todo, a la historia, para demandar la independencia nacional.
1. Defineix Estat, sentiment nacional, nació i nacionalisme.
2. Què significa "conciencia   nacional?. Què significa independència nacional?.  Com has interpretat la idea de l'autor sobre "comunidad diferenciada"
3. Quina força social dirigirà els moviments nacionalistes?
4. Entre 182O i 1848 es van produir a molts punts d’Europa moviments i lluites per assolir la independència nacional.  Van triomfar  tots aquets moviments emancipadors? enumereu-ne alguns, tant dels exitosos com dels fracassats.

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions:

El nacionalismo explota un sentimiento natural del hombre -el amor a las cosas entrañables que integran la circunstacia vital- para elevarlo a la categoría límite de la filosofía política. Después, la clase dominante lo reconduce en la dirección que más convenga a sus intereses.
        La cercanía geográfica de las personas nada tiene que ver con las afinidades ideológicas. Incluso las familiares. La manipulación nacionalista, sin embargo, permite hacer tabla rasa de las diferencias y meter a todos en el mismo saco. La bandera del nacionalismo tapa los contrastes sociales, las injustas desigualdades y transforma los intereses de una minoría en intereses de toda la colectividad. El invento de enemigos exteriores, culpables de todos los males, sirve para redondear la manipulación.
         El amor a la tierra, a la lengua, a las tradiciones, a lo nuestro, se enmarca en un universo cultural que queda al margen y por encima de la contienda política. Quien altera esta escala de valores altera la identidad de su pueblo. Bajo la retórica patriotera se esconde siempre una traición contra los intereses reales de los ciudadanos.      
                                                                                             
                                                                                                ÁLVAREZ-PUGA, E. El Periódico 4-12-86
1.  Explica què significa el primer paràgraf.
2. A què  es refereix l'autor quan parla dels "contrastes sociales"?.
3. Penses que Àlvarez-Puga és nacionalista?. Raona la resposta.
4. Creus que hi ha ideologies antinacionalistes?. Raona la resposta
5. Analitza aquesta idea: " L'indiviu està determinat per la classe a la què pertany".

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions:

                                                                 Llengua, cultura, nació
Doncs, ben mirat, tampoc no és tan difícil explicar-se. De vegades, com més complexa i polèmica és una qüestió, més útil i higiènic resulta anomenar les coses pel seu nom. (...) Per a nosaltres, catalans, la cultura nacional és la cultura catalana. I la cultura catalana és la que s'expressa en la llengua nacional: el català. (...) perquè allò que delimita una cultura de les altres és, ni més ni menys, la llengua en què s'expressa.
Queda clar, doncs, que per a nosaltres les manifestacions culturals literàries d'expressió no catalana i les manifestacions culturals no literàries produïdes per no-catalanopensants, no són cultura nacional catalana. I entenguem-nos: no estem dient que aquestes manifestacions siguin millors ni pitjors, diem que són diferents. (...)                         
                                                                                            Miquel  Porta i Josep Sarret.  Article de l' Avui. 1991

1. a) De què tracta el text?. b) Explica a qui es refereix l'autor quan parla de "catalans" (segona línea).
2. a) A què  es refereix l'autor quan parla de "cultura catalana"?. b) Penses que Porta  M. és nacionalista?.
4. Quin tipus d'Estat creus que deu defensar?. Raona la resposta.

• Legiu el text següent i comenteu les dues concepcions nacionalistes del s. XIX:

No es preciso decir que la acción de los grupos de población que protestaba contra el trazado de las fronteras constituían la amenaza más directa e inmediata para el statu quo. En diversas regiones de Europa tal protesta se apoyaba en las diferencias de idioma, religión, costumbres, tradiciones, recuerdos historicos, desarrollo intelectual y sentimientos. Los grupos que poseían en común estos caracteres o sentimientos, formaban una "nación", a la que debía reconocérsele su derecho a llevar una existencia independiente. La conciencia de la “nacionalidad" se había afirmado en la resistencia  a la dominación napoleónica; pero entonces se había identificado con el sentimiento patrlótico y con la reacción ante la ocupación extranjera. A partir de 1815, y esta fue la novedad, adoptó la forma de una doctrina: los gobiernos no tenían derecho a imponer su autoridad a poblaciones que la consideraban como extranjera; y el fraccionamiento del mapa político era inadmisible, ya que obligaba a vivir en distintos estados a poblaciones pertenecientes a la misma nación. Más o menos conscientemente, se trataba, en suma, de hacer coincidir "Estad" y "nación",. (...)
La idea de nacionalidad, cuya base doctrinal habia permanecido ambigua en demasía durante los veinte años siguientes a los tratados en 1815, se convirtió ahora en centro de las preocupaciones: Francia era el único gran estado europeo que no había experimentado tales dificultades. El principio consistia en hacer de forma que las poblaciones que perteneciesen a una misma nacionalidad se agrupasen en un mismo estado, y que en los estados en que las poblaciones fuesen de nacionalidad diferente, que los grupos nacionales se hallasen en libertad para disponer de su suerte. Pero ¿qué características originan la existencia de una nacionalidad?
La concepción germánica, que se adaptaba a las ideas fundamentales del romanticismo alemán, consideraba a la nación como a un «ser viviente que se desarrolla mediante la acción de una fuerza superior», el genio nacional (Volksgeist) , el cual se manifestaba por ciertos caracteres exteriores hereditarios: comunidad de lengua, de costumbres, de tradiciones. Podía incluso afirmarse que las poblaciones pertenecían a la misma nacionalidad cuando presentaban esos caracteres comunes, aún en el caso de carecer de conciencia de tal parentesco y no desear vivir en común. Por consiguiente, esta tesis podia conciliarse con las ideas conservadoras —desde el punto de vista del régimen politico de los estados—, ya que no requerían la comprobacion de la voluntad popular.
La concepción latina fue formulada por Mazzini en 1834: "Una nación es la asociación de todos los hombres que, agrupados por la lengua, por ciertas condiciones geográficas o por el papel que han desempeñado en Ia Historia, reconocen un mismo principio y marchan, bajo el impulso de un derecho unificado, a la conquista de un mismo objetivo definido... La patria es, ante todo, la “conciencia” de la patria». El rasgo esencial de esta definición de la nacionalidad es, pues, la voluntad de vivir en común. Ciertamente, la comunidad de lengua, de costumbres, de tradiciones puede ayudar a la formación de tal voluntad, pero no es necesaria ni suficiente; el Estado debe, en suma, comprender a todos aquellos que quieren formar parte de él, cualesquiera que sean los motivos de su deseo. La expresión de esta voluntad implica que las poblaciones poseen el derecho de sufragio, por donde esta tesis se emparenta con las tenciencias democráticas y con el concepto de la soberanía del pueblo.

                       P. RENOUVIN. Historia de las relaciones internacionales. Tomo II, volúmen 1. Págs. 13 y 117.

•  Llegeix la següent entrevista a Mehdi Zana, resistente kurdo en Turquía                                                  

-Cuando tenía 5 años, los gritos terroríficos que salían de la comisaría me impedían dormir.
–¿Gritos kurdos en cárceles turcas?
–Sí. Yo pertenecía a una familia de campesinos muy pobres. No pude estudiar. A los 12 años empecé a trabajar como tejedor de alfombras. La gente acudía a mi tienda a tomar el té y a contarme historias terribles.
–¿Qué tipo de historias?
–Un hombre desesperado me contó que en su pueblo habían quemado vivos a 68 mujeres y niños. Entre ellos, su esposa y sus cuatro hijos. También vino un oficial con una lista de nueve personas a las que debía ajusticiar.
–¿Lo hizo?
–Su pistola no funcionaba, así que ordenó a un soldado kurdo que les cortara la cabeza, pusiera una anilla de identificación a cada cabeza como si fueran cerdos y las mandara a diferentes ciudades para que la gente supiera qué ocurría con los rebeldes.
–¿Cómo le sentó semejante atrocidad?
–La vida se me hacía cada vez más insoportable. Hay 40 millones de kurdos divididos entre Irán, Iraq, Turquía y Siria. No tenemos derecho ni a hablar en nuestra lengua.
–¿Cuándo reaccionó?
–El día que la policía entró en la tienda de un vecino joyero. Lo que querían eran sus joyas. El pueblo entero estaba a la puerta de la tienda. Me subí a una silla y grité: “Voy a ir al Gobierno. Podéis venir conmigo o esperar a que la policía vaya a vuestras casas una noche y os arranque de la cama”. Todos me siguieron, pero yo por dentro temblaba. “Y ahora, ¿qué hago?”, me preguntaba.
–¿Y qué hizo?
–Saqué a todos los turcos del Ayuntamiento. “Eso que has hecho, ¿es bueno o es malo?”, me preguntaban todos los vecinos. Las radios nacionales hablaban de mi pequeño pueblo y de nuestro atrevimiento.
–¿Cuánto tardaron en llegar los militares?
–Horas. Se presentaron en mi tienda con un representante del Gobierno central. Allí les esperábamos todo el pueblo. Les dije que éramos gente buena, que queríamos dialo-gar para acabar con aquel sistema feudal. Quería que mi pueblo, habitado por kurdos, tuviera representantes kurdos. Se enrabiaron mucho.
–Normal.
–Pero había 4.000 personas mirándolos, así que prometieron que acabarían con nuestros problemas. Al cabo de unos días me detuvieron junto con 20 personas más. Pero todos los habitantes de mi pueblo firmaron un manifiesto diciendo que ellos también debían ser encarcelados porque pensaban igual que yo. Enviaron el manifiesto a la capital.
–¿Le liberaron?
–Sí. El Gobierno no quería tener más problemas. Desde entonces me dediqué a ir de pueblo en pueblo haciendo mítines. En una ocasión convocamos a todos los kurdos de Turquía. Vinieron a miles, gente de todas partes, mujeres con sus niños en los brazos. Eran tantos los autobuses, que no cabían en el pueblo y nos tuvimos que marchar a una localidad vecina.
–¿Qué pasó?
–De nuevo me subí a una silla. Por primera vez se hizo un mitin en kurdo y todo el mundo lloró, como lo estoy haciendo yo ahora. Los kurdos hemos sufrido mucho, nos han humillado y presionado hasta el límite.
–¿Cuánto tardó en volver a la cárcel?
–Al principio jugaban conmigo, me metían y me sacaban. Pero después del golpe militar de 1970 me tuvieron tres años en la cárcel. Al salir, me presenté a las elecciones municipales. No quería ser candidato de nada, pero quería que los kurdos fueran libres.
–¿Tenía equipo?
–Me fui a vivir a Diyarbakir, la capital de la región kurda en Turquía, y recluté a gente sin estudios. Les pedí cuatro horas diarias para que fueran de pueblo en pueblo, de casa en casa, recogiendo datos, necesidades y conciencia. Cada vez éramos más y más.
–¿Cómo sufragaba su campaña?
–Con mi dinero. Lo vendí todo, hasta las pulseras de mi mujer. Cuando se acabó el dinero entré en los cafés, explicaba en kurdo cuál era la situación y la gente me llenaba los bolsillos. Ya ve, vuelvo a llorar. Ganamos, durante tres años fui el alcalde de Diyarbakir.
–¿Hasta el nuevo golpe de Estado en 1980?
–Sí. Fui acusado de atentar contra los sentimientos nacionales y condenado a 36 años por un tribunal militar. Me llevaron con los ojos vendados y me torturaron sin tregua. El pelo se me volvió blanco y perdí todos los dientes. La tortura duró once años.
–¿Qué le hicieron?
–Nos trataban como a animales. No teníamos lavabos, ni camas, ni mantas. Hacíamos las necesidades en un calcetín que guardábamos con nosotros toda la noche. Aquello apestaba. A veces nos tenían cinco días sin comer. Luego traían comida, la ponían en el suelo, vomitaban y se meaban sobre ella: “Ahora ya podéis comer”, reían.
–¿Cómo resistió?
–Convirtiendo la resistencia en objetivo. Yo tenía 40 años, pero los que tenían más de 60 morían todos. Nos tiraban a las letrinas y nos obligaban a comer mierda. Si te negabas, te metían un palo por la boca hasta el estómago y morías desangrado lentamente.
–Ahora es su mujer la que está en la cárcel.
–Lleva nueve años. Yo había sido privado de mis derechos políticos, así que fue ella la que se presentó a las elecciones parlamentarias. Dio su discurso en kurdo, ganó y fue detenida. En veinte años de matrimonio sólo hemos convivido cinco.
                                                                                              IMA SANCHÍS La Vanguardia  25/11/2003

1. Quan i on situes el text?
   
2. Els kurdos són una nació?. Raona la resposta.
   
3. Explica la idea subratllada .
   
4. Quina ideologia política té   MEHDI ZANA? Raona la resposta.
5. Què preten aconseguir?. Per què?

•  Llegiu el text següent i responeu les qüestions:

             A pesar de la restauración absolutista que siguió a la derrota de Napoleón, las fuerzas burguesas no estaban dispuesta a renunciar a las conquistas heredadas de la Revolución Francesa y de la invasión napoleónica. A lo largo del s. XIX, la burguesía luchó por afianzar su hegemonía, limitando las prerrogativas reales mediante constituciones y excluyendo del ejercicio del poder a las clases populares a través del sufragio censitario. De 1815 a 1848 la burguesía liberal consolidó su dominio de clase implantando en toda Europa regímenes constitucionales. A partir de 1848, el empuje de los sectores sociales que habían sido mantenidos al margen del liberalismo, obligará a la burguesía conservadora a ampliar la base social del Estado, concediendo el sufragio universal.
            En Alemania e Italia, el desarrollo de las fuerzas productivas generado por la industrialización que se había iniciado en algunos Estados, se veía obstaculizado por el fraccionamiento del país y por la falta de un mercado interior. La unificación de ambos países se convertía en una condición indispensable para el desarrollo del capitalismo; fueron, por tanto, los estados más industrializados quienes encabezaron  el proceso de unificación nacional. En 1871 los nuevos estados aparecían en la escena europea. A partir de esta fecha, la burguesía, afianzado ya su dominio político, se lanza a la carrera por la búsqueda de nuevos mercados, que le aseguren el rápido incremento de sus beneficios.

                                                                                                              Hobsbawm.  Las revoluciones
Qüestions:

1. De què tracta el text? Nomena els moviments polítics generals a què es refereixen  el primer i  el segon paràgraf i les ideologies representatives.
   
2. a) Quins  factors  van contribuir a establir la "restauració absolutista"?
   b) Nomena algun organisme de la Restauració Internacional a què es refereix l’autor.
   
3. a)Com es va aconseguir la implantació dels "regímenes constitucionales" a Europa entre 1815-1848?
   .b)Explica les característiques d'aquests sistemes constitucionals.
   
4. Quins Estats van dirigir la unificació d’Itàlia i Alemanya?. Per què va ser així?
   
5. Sobre la unificació alemanya:
   a) Explica’n les causes
   b)Què va ser la Unió Duanera i Arancelària (Zollverein)?
   c) quines forces socials i personatges destacats hi van intervenir?
   d) comenta resumidament les fases del procés.
   
6. Explica l’evolució política que viurà Europa Occidental a partir de 1848, segons el text. 
   
7. a) Segons l’autor, quins altres objectius tindrà la burgesia a finals del segle?.
   b) Com s'anomenarà aquest fenòmen històric?.

• Llegiu l'article següent i responeu les qüestions:

                                                                ¿Son más felices los ricos?

Compra el dinero la felicidad? Pocos de nosotros estaríamos de acuerdo. Sin embargo, ¿podría algo más de dinero hacernos un poco más felices? Muchos de nosotros diríamos que sí. Además, la mayoría de la gente dice en las encuestas de opinión que sí, que les gustaría ser ricos. Tres de cada cuatro universitarios norteamericanos –casi el doble que en 1970– consideran “muy importante” o “esencial” que les “vaya muy bien económicamente”. El dinero tiene importancia.
“Por supuesto que el dinero compra la felicidad. ¿Quién no sería más feliz con un yate de diez o doce metros, una buena caravana y asistenta particular?” Como proclama un anuncio de automóviles Lexus, “quienquiera que dijo que el dinero no puede comprar la felicidad no lo está gastando adecuadamente”. En fin, ¿son más felices los ricos? Algunos investigadores han constatado que en los países pobres, como Bangladesh, ser relativamente acomodado aporta un mayor grado de bienestar. Necesitamos comida, descanso, techo y relación social. Y aun en países desarrollados, como Australia y Estados Unidos, el nivel de renta hasta un cierto punto permite predecir el nivel de felicidad.
No obstante –cosa de la que apenas se habla en nuestra era materialista–, en países en los que casi todo el mundo tiene cubiertas las necesidades básicas, la mayor prosperidad –sorprendentemente– cuenta poco. La correlación entre ingresos y felicidad es “sorprendentemente tenue”, observó el investigador de la Universidad de Michigan Ronald Inglehart en un estudio en 16 países entre un total de 170.000 personas.
La felicidad aumenta al ritmo del incremento de los ingresos hasta el punto de permitir atender las necesidades básicas y experimentar una sensación de control sobre la propia vida. Ahora bien, una vez se accede a cierto umbral de comodidades, el ingreso de una mayor cantidad de dinero sigue cumpliendo la conocida ley de rendimientos decrecientes.
Hasta los ganadores de la lotería y los enormemente ricos son sólo ligeramente más felices que el americano medio. Tener éxito aporta euforia temporal. Después nos adaptamos a nuestra nueva situación de forma que nuestras emociones reflejan los altibajos propios de las nuevas circunstancias en que vivimos. A la larga, la riqueza es como la salud: su carencia absoluta puede generar miseria, pero su posesión no equivale a la felicidad. La felicidad parece estribar menos en poseer lo que queremos que en querer lo que poseemos.
En cierto modo, es cosa sabida. El sociólogo de Princeton, Robert Wuthnow, ha señalado que un 89% de las personas afirma que “nuestra sociedad es exageradamente materialista”. ¡Hay más personas materialistas, eso es todo! Porque lo cierto es que constató también que un 84% desea tener más dinero y un 78% afirma que es “muy o bastante importante” poseer “una hermosa casa, un coche nuevo y otras cosas buenas”.
Pero uno se pregunta, ¿qué sentido tiene todo esto? “¿Por qué –se preguntó el profeta Isaías– gastas tu dinero en lo que no te alimenta e inviertes tu trabajo y esfuerzo en lo que no te satisface?” ¿Qué sentido tiene acumular montones de discos compactos que no se oyen, tener armarios llenos de ropa que apenas se lleva y garajes con coches lujosos, todo ello adquirido en una estéril búsqueda de una felicidad esquiva? ¿Qué sentido tiene dejar a los propios herederos una notable riqueza como si eso pudiera comprarles la felicidad, siendo así que esa riqueza podría beneficiar tanto a un mundo doliente?

DAVID G. MYERS, profesor de Psicología en Hope College, Holland, Michigan (EE.UU.). Autor de “The american paradox: Spiritual hunger in an age of plenty”.
Traducción: José M. Puig de la Bellacasa.  La Vanguardia 19/04/2004

1. Què significa “era materialsita”
   
2. Resumeix el text.
3. Analitza aquesta idea: “La felicidad parece estribar menos en poseer lo que queremos que en querer lo que poseemos”.
4. Quina intenció té D.G. Myers?

 

• Observeu el mapa i responeu les qüestions.

1. Quins eren els Estats més importants de la Confederació Germànica?.
   
2. a) La unificació alemanya és una revolució burgesa?. Raona la resposta
   b) És una revolució liberal?. Raona la resposta.
3. a) Qui constituia la classe dominant en aquest territori en la primera meitat del segle XIX?.
   b) Quina era la seva ideologia política en aquesta època?
   c) Creus que es va mantenir aquesta ideologia després de la unificació?. Raona la resposta i digues quines conseqüències polítiques comportarà.
   
4. Tots els nacionalistes alemanys volien un Estat en el que tots els alemanys puguessin sentir-se representats segons el sufragi universal?. Raona la resposta.
   
5. Qui obté al final  el poder? Comenta les causes que ho van  permetre.
   
6. a) Quines ideologías es van enfrontar  a l'absolutisme en el procés unificador?.
   b) Quina va ser la postura de la monarquia prusiana?.
   c) Quin  paper històrico representà Bismark?
7. Què va ser el Zollverein?. Quins Estats en formaven part?
8. Distingeix entre la Gran Alemanya i la Petita Alemanya.
9. Quines característiques tenia Prússia, el motor d'aquesta unitat alemanya?
10. Explica les fases de la unificació política.

                                                                                                             

• Llegiu el document següent i responeu les qüestions:

Preámbulo de la Constitución de abril de 1871

"Su Majestad el Rey de Prusia, en nombre de la Confederación, S.M. de  la Alemania del Norte, S.M. el Rey de Baviera, S.M. el Rey de Wurtemberg, S.A.R. el Gran Duque de Baden y S.A.R. el Gran Duque de Hesse del Rhion, han pactado un Confederación perpetua, tanto para la protección del territorio federal y el derecho en él vigente como para asegurar la prosperidad del pueblo alemán. Toma esta Confederación el nombre de Imperio Alemán, y se rige por la Constitución siguiente:" (...).
El Imperio Alemán es una Confederación de 25 Estados que se atiene al modelo de la Confederación del Norte(1867). El poder central controla las fuerzas armadas, las aduanas, el comercio y las comunicaciones. Los Estados federados, que aportan ayuda financiera (contribuciones), son autónomos en cuanto a la administración, justicia y cultura. El órgano supremo del Reich es el Consejo Federal (Bundesrat, con representación proporcional de todos los Estados), con poder legislativo y derecho de control (los 17 delegados prusianos pueden ejercer el veto). El presidente del Bundesrat es  canciller del Reich, nombrado por el emperador y responsable únicamente ante el emperador. Varios ministros de Prusia tienen dimensión federal (como el de Asuntos Exteriores): su jusrisdicción afecta a toda Alemania.
"La Presidencia de la confederación corresponde al Rey de Prusia que lleva el título de Emperador de Alemania. El Rey de Prusia, en este concepto, tiene el derecho de representar a la Confederación en todas las relaciones internacionales, declarar la guerra y hacer la paz en nombre de Alemania (...)". (Artículo 11 de la Constitución) "El emperador convoca, prorroga y disuelve el Consejo Federal y el Reichstag" (Artículo 12 de la Constitución). "Todas las fuerzas de tierra de la Confederación formarán un solo ejército, que en paz y en guerra estará al mando del Emperador como jefe federal de guerra" (Articulo 63 de la Constitución)
El Reichstag es el Parlamento Federal, elegido por sufragio universal (masculino): aprueba los proyectos de ley del presupuesto anual del Reich. Los prusianos envian al Reichstag los dos tercios de los diputados. Las circunscripciones electorales otorgan ventajas a los terratenientes.
"Para que sea ley federal un proyecto basta y es necesario que lo vote la mayoría en cada una de las dos Asambleas. Si hay divergencia en el Consejo Federal sobre cualquier proyecto de ley relativo a la organización militar y a la marina de guerra, prevalece el voto del Presidente" (artículo 5º de la Constitución)

                                                                                                        Reelaboracción a partir de diversos textos

1. Defineix:
• Estat Federal
• constitució
• sistema democràtic
2. Analiza el sistema polític alemany raonant les respostes:
• és un Estat Federal?
• és una monarquia constitucional?
• és un Estado democràtic?.
3. Justifica com és el resultat d'una revolució burgesa moderada.

   

• Seguint les pautes per a desenvolupar un tema, redacta: La unificació italiana.

• Responeu les següents 18 questions de repàs

1. Què va permetre el desenvolupament de la industria tèxtil a Anglaterra?
   
2. El Congrés de Viena volia............................................................
3. "El règim feudal es va abolir desprès de la revolta antisenyorial de l'estiu de 1799". V o F?
   
4. Qui formava part de la gran burgesia?
   
5. Durant la primera meitat del segle XIX, a quins anys comencen les revolucions liberals?
   
6. "El despotisme il·lustrat va intentar fer compatible absolutisme i liberalisme": V o F?
   
7. Per què hi ha una autèntica revolució dels transports a la primera meitat del segle XIX?
8. Napoleó va ser coronat emperador l'any ..................................................................
9. Els elements característics d'una ciutat industrial són...........................................
   
10. Què va ser l’A.I.T?
    
11. Per què la "fàbrica" va ser una autèntica revolució en relació al "taller"?
    
12. Qui va ser el primer president dels Estats Units?
    
13. Les causes de la Revolució Francesa van ser...
    
14. El liberalisme polític es basa en ...
    
15. "El govern d'Estats Units és un govern federal amb un president, dues càmeres i una cort o tribunal suprem". V o F?
    
16. Qui va promoure la unificació d'Alemanya es deia ............ i era ..................... del kàiser ...
    
17. Qui va promoure la unificació d'Itàlia es deia ................... i era ........................ del rei ......................
    
18. Ordena les etapes de la Revolució Francesa: Convenció Jacobina, Assemblea Constituent, Convenció Girondina, Directori, Estats Generals.

                     Font:   extret de http://historiadorsdelsert.blogspot.com.es/2009_11_01_archive.html

Examen

Qüestions sobre la comprensió del text següent:
     La ola revolucionaria de 1830 fue mucho más grave que la de 1820. En efecto, marcó la derrota definitiva  del poder aristocrático por el burgués en Europa Occidental. La clase dirigente de los próximos cincuenta años iba a ser la gran burguesía de banqueros, industriales y altos funcionarios civiles, aceptada por una aristocracia que se eliminaba a sí misma o que accedía a una política principalmente burguesa, no perturbada todavía por el sufragio universal; aunque sí acosada desde fuera por las perturbaciones de los hombres de negocios modestos e insatisfechos, la pequeña burguesía, y de los primeros movimientos obreros. Su sistema político, en Inglaterra, Francia y Bélgica, era fundamentalmente el mismo: instituciones liberales protegidas de la democracia por el grado de cultura y de riqueza de los votantes -sólo 168.000 al pricipio en Francia-, bajo un monarca constitucional, es decir, algo por el estilo de las instituciones de la primera y moderada fase de la revolución francesa, la de la Constitución de 1791.
                                                                                                                                     Hobsbam: Las revoluciones

1. Indiqueu com es diuen  les revolucions  a què fa referència la primera idea del text i remarqueu les conseqüències que aquestes van tenir en l'organització de la societat. [1 punt]
2. Per què diu l'autor que la del 1830 va ser més greu? (1p)
   
3. Expliqueu  què vol dir Hobsbam quan diu "marcó la derrota definitiva  del poder aristocrático por el burgués" (1,5 p )
   
4. Comenteu les característiques del sistema polític d'Anglaterra, França  i  Bèlgica (3 punts).
   
5. a) Al 1830, qui constituia l'oposició al sistema establert  a Anglaterra, França i Bèlgica ? (0,5 p)
   b) Quins objectius tenia aquesta oposició? (1 p)
   c) Amb quins mitjans? (1 p)
   
6. Expliqueu a què es refereix l'autor amb la idea "la primera y moderada fase de la revolución francesa" (1p).

Anar a la correcció

Tècniques d'estudi
La redacció d’un tema històric

Fase preparatòria:
1.- Un cop recollida la informació sobre el tema en fitxes o notes,  ordeneu-la. Per aconseguir-ho,
2.- Feu un esquema numèric, a manera de guió o d’índex, en què estructurareu els aspectes fonamentals per  apartats.
3.- Transformeu l’esquema numèric en un esquema en claus desenvolupant cadascun dels apartats.                     

Fase de redacció del tema:
Introducció:
            La finalitat d’aquest apartat és la d’emmarcar històricament el tema que hem de comentar. S’haurien d’establir tots o algun del punts següents:
a.- quin tipus de tema és (econòmic, demogràfic, etc.).  
b.- la situació del tema en l’espai i en el temps.   
c.- a quin tema de caràcter més general  pertany (context històric).    
d.-La idea central del tema o l’eix del tema, és a dir, l’objectiu que volem ressaltar o demostrar amb l’exposició del tema i que respondrà, evidentment, a la idea fonamental que sobre el tema tenim.
Desenvolupament:
            Consisteix en la redacció del tema, desenvolupant l’esquema previ que s’ha fet i comentant  les  característiques, idees o fets  i sempre assegurant la relació existent entre els nous apartats o idees que anem introduint amb els anteriors i l’eix al qual pertanyen.
Conclusió: 
            En la qual s’ha d’intentar posar en evidència com l’exposició feta ha  demostrat la idea central que hem ressaltat en la Introducció.

                                                 Caty González Torrijos. Aprendre. Què t'hi jugues que no et costa estudiar? pag. 226 (resum)